Arambol Beach (Goa)

Arambol Beach

Arrivada a Pernem deprés de 10 hores de tren, i agafo un autobús destí Arambol. Vaig amb l’Adam, nou company de viatge, de Polònia, molt divertit, em fa riure tot el camí i se’n fot dels indis, que ens volen pendre el pèl tot el temps. Canvi d’autobús per rickshaw i arribo a Arambol Beach.

Alessandro, el meu guia de Mumbay m’ajuda a trobar allotjament, em quedaré a una cabaneta a la platja per 160 rúpies diàries (2,8€) que està molt neta i té ventilador. La gent està pagant 100 rúpies per habitacions pestilentes, a mi tampoc em va d’un euro…

La meva cabaneta a Coconut Guesthouse, o algo semblant

GOA... hippie resort

La posta de sol, a Goa i a tota l'Índia, és el moment més energètic del dia. Els artistes es reuneixen a la platja, davant del Magic Park, concretament, i uns fan malabars, altres ballen, toquen. Tothom somriu.

Això no es la India. Aixo es un paradis. La prisa mata, sí. Aqui s'ha d'aprendre a tenir paciencia, a prendre-s'ho tot amb calma, a dinar a les 5 de la tarda, a disfrutar de cada conversa, a parlar d'energies, d'horoscops mayes, chinesos, antecedents i a fer ioga....


Aquí hi viu molta gent de temporada, sis mesos, que és el que dura el visat, i viatgen cap al Nepal, al Rajahstan, Gokarna, Hampi, Aurobinde… i em diuen, només vens un mes?? Ostres, que poquet…




M'he quedat atrapada a Arambol, però sento la necessitat de sortir d'aquí. És per això que demà me’n vaig a comprar bitllet a Hampi amb l’Àlex i en Joan, dos catalans molt macos i el David, unaltre d’Eivissa, hippies i rastafariamen tots ells, així que estaré ben cuidada.




Preparant-se pel sunset

Practicant, un pot arrivar a fer el que es proposi.

Llibre per llegir: Mujer Chaman, la aventura interior, de, Lynn V. Andrews.



S'acosta la lluna plena...

Mumbay Guides

Mi guia el tercer dia en Mumbay. Despedida en Chattrapathi Station del tipo Bollywood film.

Jerónimo, como diría mi hermano.

Mumbay, ciudad de contrastes: edificios imponentes junto a chabolas, slumdogs mendigando junto a ejecutivos con moviles de ultima generacion, un estreno de Bollywood con celebridades ataviadas en sarees y joyas millonarias y un "mendigo" portando un ninyo que curiosamente tiene quemados los deditos de la mano derecha, la manita que es mas facil de introducir en la ventanilla de los coches...

Slum en el que se lava el 80% de ropa en Mumbay (20 millones de personas, ni mas ni menos)

Chiquillos posando en la "lavanderia"

Y el hermanito...

Ciudad para visitar sin mapa,con un indio que te encuentres por la calle y se ofrezca a llevarte por los slums, los barrios desconocidos y los lugares más insospechados en donde nunca habrías ido a parar tú sola.

Regla de oro para las mujeres fuertes, intrépidas y valientes que viajan solas: no te alejes nunca de las multitudes, pues ellas te darán cobijo y en una hipotética situación de peligro, tendrás a tú alrededor miles de personas dispuestas a ayudarte.

Slum visto desde arriba de un puente, no hay fotos de la visita interna, por supuesto!

ALGUNOS RETRATOS DE MUMBAY

Niñas pidiendo por las calles

Pasando el rato, antes de que el semáforo se ponga verde e ir a pedir a los coches

Y la pandilla al completo, controlada por una mafia, por supuesto

El cricket, el opio del pueblo





16 horas de trabajo no las aguanta cualquiera... En el autobús de atrás aparece Sir Mahatma Ghandi.


HAJI ALI, preciosa mezquita



El país con más musulmanes del mundo: la India



Niña puteando a su hermanito: primero lo descuelga por los brazos.

Y luego lo sube...

Estudiantes volviendo a casa

Recogiendo basura delante de Haji Ali

Puesta de sol en Aji Hali

Creative Handicrafts

Oficina de Sonrisas de Mumbay, darrera foto amb ells.

Amics de Sonrisas de Bombay

http://www.crativehandicrafts.org/
Visita a una altra ONG operant a la zona d’Andheri, zona d’slums al nord de Mumbay.

Projectes actuals de Creative Handicrafts

Aquest grup de persones, encapçalats per una monja marxosa que va venir fa vint anys a la India, lluita per a la independència de la dona índia, amb el seu Women’s Self Employment Center. Compten amb 20 tallers textils on les dones de la zona confeccionen roba bàsicament enfocada al món occidental (no sarees o punjabis) i després es ven sota el segell de comerç just (no discriminació, jornada laboral de 8 hores, condicions laborals humanes, salari just i cap menor treballant-hi). També tenen altres projectes en curs, com una cuina de repartiment de menjar a oficines (molt comú a Mumbay), concessió de microcrèdits a les assalariades, educació preescolar gratuita per als fills, descomptes en la roba i altres).

Molt interessant l’explicació d’en Roberto, la visita als tallers i l’alegria de tothom que corria per allà.

Filla d'una de les treballadores. No n'hi han fotos dels tallers per respecte a unes persones dignes.

Sonrisas de Bombay

http://www.bombaysmiles.org/

Tota la vida recordaré aquesta persona, Jaume Sanllorente, que fa tant per als desfavorits sense esperar res a canvi. Difondre els seus proyectes als quatre vents és l’únic que puc fer, i que la seva tasca arribi a tanta gent com sigui possible i potser algú més es consciencïi i participi de la seva causa.

Bombay Smiles neix fa cinc anys quant en Jaume fa uns viatges a la Índia i en veure la magnitud de la pobresa i l’abús als nens desportegits, decideix salvar un orfenat a punt de tancar. Més endavant, muntarà un institut, l’Ambassador High Schoool en una zona d’slums (barraques o chabolas) on es promou una educació secundària excel•lent ,trilingüe: marathi/ hindi i anglès). El nivell educacional dels alumnes és tan bó i prestigiós, que el propòsiti inicial d’enfocar l’escola a la formació dels nens intocables (dhalits) s’ha esvaneït, perquè ara també hi estudien nens de classe mitana o de les castes vaishyas (comerciants) i shudras, pagant pels seus estudis. D’aquesta manera l’institut s’autofinança i juntament amb Karuna (l’orfenat) són sostenibles i no depenen de fons externs.



Recomano llegir el llibre “Sonrisas de Bombay” (gràcies Shantala per regalar-me’l, gracias Susana por dejármelo); a més un tant per cent de la venta del llibre va directament a l’ONG.

Els projectes en curs que en Jaume em va explicar:

3-6 anys: BALWADIS


Ana Andres, cooperant de Sonrisas de Bombay

Un total de 110 jardins d’infància situats als slums cobreixen l’educació preescolar de més de 700 nens (l’educació dins d’aquesta franja és ignorada per l’estat). Els nens reben un complement alimentari al migdia i les famílies es beneficien d’assistència médica gratuita, amb el prestigi social al barri que això comporta. D’aquesta manera s’aconsegueix que els pares (molts d’ells alcohòlics) allunyin els nens dels carrers, de convertir-los en pidolàires analfabets o, molt pitjor, llogar-los a màfies o pobres que demannen, vendre’ls o prostituir-los a Kamathipura (hi ha una ONG al Nepal, Maite de Nepal, que rescata nenes a Kamathipura, el barri de les llums vermelles i a Bombay i els intenta donar una vida digna a les muntanyes).


Balwadi a un slum a Andheri

Si es trenca la roda, el patró no es repeteix. Si el nen sap llegir o té uns coneixements bàsics, anirà a l’escola amb 6 anys, si no treballarà i serà molt difícil que pugui ascendir socialment, amb la conseqüent repetició del patró.

7 – 14 anys: PROYECTO SANGATI

L’educació primària índia és, en general, molt deficient. Les mestres tot soviet no són a l’aula o ignoren els nens. El mètode d’educació es basa en la repetició de conceptes fins a la sacietat.

La pedagogía més innovadora potencia la proactivitat de l’alumne, fer-lo arribar als coneixements fer deducció, fer-lo pensar, en definitiva. Tal com deia en Jaume, un nen s’ha d’adonar per si mateix que el seu carrer està brut i voler canviar-ho. L’ecologisme arriva en la nostra societat europea transmés de fills a pares, per tant es tracta de reeducar la comuitat. Queda palès en les zones properes als balwadis la diferència de condicions higièniques amb d’altres slums; els valors van arribant poc a poc a la gent.



Cal dir que l’estructura de Sonrisas (Jaume, Ana i Shila a Mumbay, Marta a Barcelona, Cristina a México i treballadors inters indis) es recolza en les contraparts, entitats locals que coneixen la realitat de cada àrea, les necessitats de cada família i compten amb personal indi qualificat: mestres, coordinadors de zones i escoles, cuineres, metges, infermers, assistents socials, etc.

NUEVAS MIRADAS

Projecte per reeducar el visitant occidental que arriba a les cases, als slums, guarderies locals i es comporta com un turista desconsiderat, fent fotografies a tots els nens com si fossin animalets de zoològic.
A l’ONG ajuden des del respecte.
Imagina entrar en un àula, interròmpre-la i de sobte 20 càmeres fent fotos a un nen que es burxa el nas... vergonyós...

Jaume, Ana i Shila, gràcies per la lliçó de vida que m’heu donat, la vostra força i amistat. Sempre us recordaré.

Mentre escric això, al trajecte en tren Mumbay – Goa, parlo amb Roland, 33 anys, enginyer marítim sobre la gran tragèdia soferta a Haití. El meu pensament se’n va ara amb les famílies que en aquest s moments estant lluitant per trobar el ser estimat sota la runa.

All the children in india are called Buba

Alessandro has been in India six or seven times. In fact, he lives half of the year that part of the world. The rest of the time, he remains in a caravan in Italy, Bologna, or travelling elsewhere. Now, he explains, he wants to go to a iogui festival beginning next week in Goa, where he will play, he is a musician, or give lessons, make juggling or simply rest for a while.

The caravanserai...
After leaving my NZ suitcase in the castle, Leia «the princess» and Alessandro «the Insight Guider» go to discover Mumbay. We meet some old friends of him, laughing and shaking their heads at hindi style - he he, isn’t it funny! Afterwards, in his favourite restaurant (both 180 INR= 2,8€), I learn how to eat with the right hand, it is really difficult! Some logistics come then: he shows me a cheaper and nice hostel Kishan Guest House (Gr. Floor Shirin Manzil. Walton Road, near Electric House, Colaba—about 1500 INR/ night) for going on my return, preliminar characterization into the inner hindi I am (some copper bracelets), and purchase of a book, a sleeper class train ticket to Goa & telephone card for him.

During all the walk, my eyes turn into the barefooted children, begging and playing at the same time, the beautiful women with coloured saries sitting on the street, the musicians... The need to talk to them is so hugue, that when Alessandro is absentminded, I take the children in my arms, and baba says «No money, no money: baby eat», then I run into a Pharmacy, I buy milk in powder for them, in two seconds I have three children laughing around me and pushing from my t-shirt, I want to take them all! and then I buy chocolate for them. My friend appears and discovers me with all the children and the chocolates. Looking at me very sweetly, he smiles and says, Laia, come on, let’s go. My happiness is hugue, I tremble.

Here a photo of my laughing little girl with baba & mumy.:

And me with her:

Next station: Gateway of India. It reminds me of El Malecón de la Havana Vieja. different people, different colours, same feeling: unoccupied men staring at the sea and happy families taking a walk in front of luxurious Taj Mahal Hotel. We seat in the soil, like other beggars, and in one minute we have a little child asking for money. «What’s your name?», asks Alessandro in hindi. Buba!, he says. Bops! – my friend says looking into his eyes – Why all the children in India are called Buba? And joints their white feet with the little brown childen’s feet and they play «bicycle» for half an hour, while we conversate about Goa, the ashrams there, the Rainbow comunity – I live there! says A.-, meditation impossible in a country so massified, and the wonderful beaches in the south.

I become a tourist attraction for the natives, and a lot of people asks me to have a photo with them. I am supermodel!

At the end of the day we the return to my castle on foot, I can see how beautiful women «go to bed» in the street with their children, it is time to go to sleep. Alessandro invites me to his place in Goa, maybe we make a travel to the south, then he takes his train and I remain in the big city.
A lot of thoughts come to my mind... The shock is amazing. Tomorrow, another day in Mumbay, alone... or maybe not.

Peace, light and love

Preimpresiones

Hoy he llegado a Mumbai.

Mumbai huele a especias, a incienso, a cloacas y sobre todo a contaminación. El dicho aquí es que para conducir por estas calles intransitables you need a Good Horn, Good Brakes and Good Luck!

Alessandro, il mio nuovo amico, me ha rescatado en el avión. Se instaló detrás mío con su guitarra, sus pantalones «cagados» y su jersey agujereado y, en un momento de confusión de yo voy al lavabo... pues recoge tus cosas de un espacio minúsculo de sueños concentrado, y ¡ay! la azafata que no puede pasar, pues acabamos los dos al final del pasillo, yo armada con guía inleída en mano (aún no he leído tres páginas!) y ya estamos hablando de nuestros viajes respectivos. A los cinco minutos, Alessandro se ofrece para hacerme de guía en Mumbay al día siguiente, mi cara se enciende de alegría y me voy a dormir feliz, pre-drogándome a base de zolpidem, soñando en el paupérrimo país que se abre ante mí.

La Natàlia

La Natàlia treballa a la Generalitat. Treballa al Departament d’Educació, en el Departament d’aplicació de noves tecnologies a l’aula en l’assignatura d’anglès. Avui està molt contenta, perquè va a un seminari a Londres sobre la matèria, i en qualitat d’oient. Aquesta vegada no li toca ser lecturer, què bé – diu tota somrienta – això serà al proper seminari al qual anirà, al setembre, a Granz, Àustria, on farà una ponència sobre noves tecnologies. És tota una experta, i té una humilitat sobrecollidora.

La Natàlia va anar a la Índia de vacances després d’un congrés. Va visitar Bombai i després va baixar al Sud, volia veure la vida rural. Tot i passar per Goa, no s’hi va aturar massa: no buscava destí de platja. Aquest va ser un viatge duríssim per ella. A mig recorregut, l’avisen que la mare es troba al llit de mort i sense aturar-se a pensar-s’ho, torna a casa en un viatge infernal de més de vint hores, amb combinacions impossibles i el cor encongit... figura’t, ploro només d’imaginar-m’ho. No ha tornat al sud mai més.

Uns anys més tard, el seu fill, educador social en un centre de discapacitats, se l’emportarà cap al nord a treure l’espineta. Viatjaran amb un chauffeur local que els portarà a les meravelloses ciutats del nord, trepitjaran luxosos palaus de marahás convertits en hotels, alhora que visitaran el temple de veneració a les rates, imaginat quina contradicció – em diu amb una sensibilitat que m’extremeix.

La mestre, pedagoga i millor persona, m’ha abraçat amb molta força quan ens hem acomiadat a Londres. Jo me’n vaig per’quí – xiuxiuejo tot veient el cartell d’International Connections - ¡escriu-me! – diu -, dóna’m la teva adreça a Nova Zelanda, que t’enviaré un CD amb material pedagògic en anglès; i si necessites cap tipus d’ajuda per començar a estudiar les oposicions per optar a una plaça de mestre, digues-m’ho, que t’ajudaré en tot el que calgui.


El viatge no pot començar millor.

Un somni fet realitat

Ara que ningú no em veu, somric de felicitat. Ara que «ja està fet», no n’hi ha marxa enrera, haig de caminar amb força i tirar endavant amb el cap ben alt.

Deixo el món material: casa, feina i cotxe i corro a viure un somni que feia molt temps rondava pel meu cap: LA VOLTA AL MÓN.

El viatge vé preconcebut passant per la índia, nova zelanda, austràlia, argentina, perú, bolívia i brasil. Com acabarà, on acabarà, on acabaré, només Déu ho sap.

Primer de tot: Gracias a la vida, que me ha dado tanto. Ilka, he acuñado tus palabras, que desde un tiempo hacia aquí se han convertido en mi lema, gracias.

Aquests últims temps he patit molt amb la partida, gràcies a tots els que m’heu donat suport i ajudat, sobre tot a la mama, el papa, l’albert, la sol, la isa, la neus i la patri.

Comença el viatge.